L'estiu s'apropa, la seva olor arriba amb intensitat.
There's No Place For Lonely People!
Mostrando entradas con la etiqueta Historia. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Historia. Mostrar todas las entradas
11 de junio de 2009
23 de abril de 2009
SOMETHIN' STUPID
The time is right,
Your perfume fills my head,
The stars get red and,
Oh, the night's so blue.
And then I go and spoil it all
By saying something stupid Like "I love you" ...
Your perfume fills my head,
The stars get red and,
Oh, the night's so blue.
And then I go and spoil it all
By saying something stupid Like "I love you" ...
14 de abril de 2009
TO KNOW HIM IS TO LOVE HIM
Després que en 2007 el veredicte quedés aplaçat, finalment Phil Spector ha estat condemnat per l'assassinat de l'actriu de sèrie B Lana Clarkson a la seva mansió de Los Ángeles en 2003.
Mal final pel gran productor de grups com els Beatles, John Lennon, Leonard Cohen, George Harrison, Los Ramones... però especialment reconegut per l'època que va produir a grups femenins de Soul com The Ronettes o The Crystals. Produccions caracteritzades per l'anomenat "mur de so" (wall of sound) que consistia en gravar múltiples pistes d'acompanyament, superposant-les fins crear un so compacte.
Spector va començar la seva carrera musical com a guitarrista i compositor del grup The Teddy Bears, que en 1958 va obtenir un gran èxit amb la cançó To know him is to love him. Spector va prendre el títul del epitafi del seu pare, mort per suïcidi en 1949.
Segurament quan Spector va conèixer a Lana Clarkson en un club de Sunset Strip no va recordar gaire els bons pensaments del seu pare.
Acompanyant la cançó de Teddy Bears vull recordar la de les Ronettes "Be My Baby", cançó que com diu Juan de Pablos "si vingués un extraterrestre i preguntés què és el Pop, no caldria explicar gaire més". La cantant de The Ronettes és Veronica Yvette Bennett però és més coneguda pel nom artístic Ronnie Spector després de casar-se amb Phil en 1968. El matrimoni va durar fins 1974.
Mal final pel gran productor de grups com els Beatles, John Lennon, Leonard Cohen, George Harrison, Los Ramones... però especialment reconegut per l'època que va produir a grups femenins de Soul com The Ronettes o The Crystals. Produccions caracteritzades per l'anomenat "mur de so" (wall of sound) que consistia en gravar múltiples pistes d'acompanyament, superposant-les fins crear un so compacte.
Spector va començar la seva carrera musical com a guitarrista i compositor del grup The Teddy Bears, que en 1958 va obtenir un gran èxit amb la cançó To know him is to love him. Spector va prendre el títul del epitafi del seu pare, mort per suïcidi en 1949.
Segurament quan Spector va conèixer a Lana Clarkson en un club de Sunset Strip no va recordar gaire els bons pensaments del seu pare.
Acompanyant la cançó de Teddy Bears vull recordar la de les Ronettes "Be My Baby", cançó que com diu Juan de Pablos "si vingués un extraterrestre i preguntés què és el Pop, no caldria explicar gaire més". La cantant de The Ronettes és Veronica Yvette Bennett però és més coneguda pel nom artístic Ronnie Spector després de casar-se amb Phil en 1968. El matrimoni va durar fins 1974.
2 de abril de 2009
TOT EL CAMP ÉS UN CLAM

Avui ha mort Rudy Ventura. Conegut actualment per tocar la trompeta fent sonar l'himne del Barça. En un any que promet ser bo pel Barça, en Rudy haurà de tocar la trompeta des d'altres latituds quan toqui celebrar les VICTÒRIES. Això em fa recordar al meu avi, que també ens va deixar poc abans de grans moments com Wembley, les Olimpíades, els Romarios, Ronaldos i companyia, o dels Tours de l'Indurain (també apassionat del ciclisme) i de tantes coses banals que ens fan feliços a uns quants. És amb aquestes coses quan més el recordo.
Sempre ens quedarà el record del personatge que va ser Rudy a can Barça però serà recordat per molts (sobretot els de la seva època) pel gran trompetista que era. Rudy Ventura i el seu conjunt han estat una de las formacions més recordades, veteranes i admirades de l'escena barcelonina. Excel·lent trompetista i vocalista, es va iniciar dins de les grans orquestres catalanes, fins formar el seu propi combo a finals dels anys cinquanta, quan va gravar a la donostiarra Columbia el repertori dels seus dotze primers EP"s
Aquí el meu homenatge:
6 de marzo de 2009
No és pas prou!!!
Sembla que no és pas prou amb una celebració i una festa, ni amb dues, tres, quatre.... Aquests dies s'acumulen les celebracions i això és positiu. La última la d'en Sisa; algú amb qui m'entenc fins i tot quan ell té un dia gris. També quan jo el tinc negre-marró. Aquests dies he estat pensant en les nits de Mond i de Zeleste. Les nits que ens passàvem donant voltes per les sales. De la pop a la de baix, de la de baix a la pop, de la pop a la siniestro, de la siniestro a la pop...
Aquesta cançó em recorda a aquella època, al Sisa també, al Mond i a la sala Pop. Aviat en farem una al jardí, de festa. I si que podràs venir.
METEOSAT "Fiesta en mi jardín"
Aquesta cançó em recorda a aquella època, al Sisa també, al Mond i a la sala Pop. Aviat en farem una al jardí, de festa. I si que podràs venir.
METEOSAT "Fiesta en mi jardín"
3 de febrero de 2009
El día que murió la música

Tal día como hoy, un 3 de febrero de hace 50 años, una avioneta despegó en Iowa con rumbo a Fargo, Dakota del Norte. Tras pocos minutos de vuelo y mientras nevaba, la avioneta se estrelló. Murieron los cuatro ocupantes.
Ellos eran:
Boddy Holly, de 22 años, el rocker original con más futuro.
Richie Valens, de 17 años, la primera estrella hispana del rock.
Big Booper un disc-jockey de radio de 28 y Roger Peterson, de 21 y piloto del aeroplano.
En aquel momento, Boddy Holly, tras una corta carrera, apuntaba a lo más alto en una época donde Elvis estaba en el servicio militar, Little Richard se había hecho predicador y Jerry Lee Lewis era un apestado en el negocio del espectáculo tras casarse con una prima suya de 13 años. Faltaba poco, además, para que Chuck Berry ingresara en prisión por tráfico de menores con fines sexuales. Aquella carrera prometedora terminó trágicamente aquel día pero Boody dejó canciones para la posteridad y un estilo que más tarde fue imitado incluso en la escena indie.
Boddy Holly, de 22 años, el rocker original con más futuro.
Richie Valens, de 17 años, la primera estrella hispana del rock.
Big Booper un disc-jockey de radio de 28 y Roger Peterson, de 21 y piloto del aeroplano.
En aquel momento, Boddy Holly, tras una corta carrera, apuntaba a lo más alto en una época donde Elvis estaba en el servicio militar, Little Richard se había hecho predicador y Jerry Lee Lewis era un apestado en el negocio del espectáculo tras casarse con una prima suya de 13 años. Faltaba poco, además, para que Chuck Berry ingresara en prisión por tráfico de menores con fines sexuales. Aquella carrera prometedora terminó trágicamente aquel día pero Boody dejó canciones para la posteridad y un estilo que más tarde fue imitado incluso en la escena indie.
Sus gafas de pasta dejaron marcada una estética alejada del cantante guaperas que representaba Elvis. Este aspecto fue influencia para cantantes como Lenon, los Zombies, Elvis Costello…pero también para cantantes de la generación indie como Jarvis Cocker.
Boody, Richie Valens, Big Booper y Dion & The Belmonths, formaban el cartel de la gira Winter Dance Party. Solo empezar la gira, al autobús donde iban se le estropeó la calefacción. El batería Carl Bunch tuvo que ser hospitalizado tras congelársele los pies. Todo ello los llevó a la decisión de trasladarse en avioneta aquel 2 de febrero.
El joven Richie Valens se jugó a cara o cruz con el guitarra Tommy Allsup, estar o no en aquella avioneta donde solo cabían cuatro. Richie ganó y esa era la primera vez que subía a un avión, pero perdió la vida.
Esta historia me impactó cuando vi la película La Bamba por primera vez. Por aquel entonces (cuando vi el film) yo tenía unos 9 o 10 años y las canciones de Valens me hacían pensar en mis primeros amores… Me gustaba imaginarme en aquella época, guitarra en mano, cantándole a mi chica, llevándola a bailar…la tragedia me parecía romántica con esas canciones.
Aquel fatídico día fue recordado como “el día que murió la música” pero para cuando yo empecé a saber de todo aquello la música no había hecho más que empezar, aún me quedaba mucha por escuchar, incluso la de Boddy y Valens.
Peggy Sue 1958
Dooby Dooby Wah 1958
21 de enero de 2009
FLOR DE PASIÓN
FRANCE GALL 'Attends ou va-t'en'
Hoy se cumplen 30 años de Flor de Pasión, el programa radiofónico de Juan de Pablos. El ha resistido a todos los movimientos de emisora y de franja horaria. Dos canciones le pertenecen, una es el tema con el que abre el programa desde el primer día que se emitió, un 22 de enero de 1979 (dos meses antes que yo naciera): 'Attends ou va-t'en', la versión de Paul Mauriat y que escribió Serge Gainsburg para France Gall (algún día Jofre me ayudará a recopilar los datos de Gainsburg para hacer un post. France Gall se merece varios posts también).
La otra canción es "Azzurro" de Adriano Celentano, y esta es la que cierra el programa precedida de una ya famosa despedida de Juan.
Así que el programa y yo somos coetáneos y no se si eso nos une en algo pero si que es una celebración treintañera más que celebraré este año. También la de algunos buenos amigos.
Hoy se cumplen 30 años de Flor de Pasión, el programa radiofónico de Juan de Pablos. El ha resistido a todos los movimientos de emisora y de franja horaria. Dos canciones le pertenecen, una es el tema con el que abre el programa desde el primer día que se emitió, un 22 de enero de 1979 (dos meses antes que yo naciera): 'Attends ou va-t'en', la versión de Paul Mauriat y que escribió Serge Gainsburg para France Gall (algún día Jofre me ayudará a recopilar los datos de Gainsburg para hacer un post. France Gall se merece varios posts también).
La otra canción es "Azzurro" de Adriano Celentano, y esta es la que cierra el programa precedida de una ya famosa despedida de Juan.
Así que el programa y yo somos coetáneos y no se si eso nos une en algo pero si que es una celebración treintañera más que celebraré este año. También la de algunos buenos amigos.
Una cosa común que si une todas estas celebraciones es EMOCIÓN. La misma que pone Juan de Pablos en sus sesiones y la que tiene France Gall en su mirada, la misma EMOCIÓN que de forma contenida humean los cigarrillos de Gainsburg cuando vigila a France con su mirada, la EMOCIÓN que da el suspense antes de la sorpresa y la que se siente con la buena compañía.
FORZA SALUTI A TUTTI
BACIONI AUGURI A BOCA
DI LUPO ARRIVEDERCI
A PRESTO PINO!
ADRAINO CELENTANO 'Azzurro'
FORZA SALUTI A TUTTI
BACIONI AUGURI A BOCA
DI LUPO ARRIVEDERCI
A PRESTO PINO!
ADRAINO CELENTANO 'Azzurro'
14 de diciembre de 2008
READY STEADY GO!

El Purple Weekend es va celebrar a León del 5 al 7 de desembre i això té un únic inconvenient; a León fa fred! Per això és bàsic anar de bar en bar pel Barrio Húmedo fent copes de bon vi amb l’excusa que cada copa va acompanyada d’una tapa cortesia de la casa. A destacar les patates que et serveixen al Bar Flechazo.
Nom que inevitablement em va cridar l’atenció la primera vegada que vaig visitar León. I es que molts anys abans vaig descobrir un grup de León anomenat Los Flechazos de manera fortuïta. Un amic del meu germà es va deixar un casset del grup al cotxe; Los Flechazos “preparados, listos, ya”. , deia l’adhesiu del casset i jo em vaig fer una còpia. Crec que no vaig trigar gaire en memoritzar totes les cançons. Les lletres parlaven del moviment Mod, de l’exaltació de la joventut, d’un esperit juvenil carregat de romanticisme Pop, d’una estètica determinada, de grups que no havia escoltat mai... Com una fletxa, aquell grup es va clavar molt al fons i em va portar a descobrir nous grups, pel•lícules, artistes, a veure’ls en directe... i també a saber que hi havia un festival anomenat Purple Weekend on tocaven grups que m’agradaven i una discoteca on ballar tota la nit on punxaven beat, soul, northern soul, bogaloo, yeye !
La primera visita al Purple va superar les expectatives, tot allò que m’havia imaginat era molt més excitant en viu. Aquella primera visita em va citar per la segona i aquesta segona em demana una tercera. Aquell Lp “Preparados, Listos, Ya” va donar el tret de sortida. Hoy veo que todo vuelve a empezar!
LOS FLECHAZOS -A toda velocidad
("Haciendo astillas el reloj" 1992)
19 de noviembre de 2008
Coartadas para la conquista
Como dice la canción no eran mentiras sino coartadas para la conquista.
Él le dijo a ella, para conquistarla, que era miembro de un grupo llamado 'Les quatre cygnes' y que tocaba la batería. Cuando iba a tomar algo con ella, agarraba los cubiertos para aporrear la mesa haciéndose pasar por un baterista experimentado.
Este es mi pequeño homenaje a él y a la batería que nunca tuvo.
1- Yo tenía un novio (1980) - RUBÍ Y LOS CASINOS
2- It's not true (1966) - THE WHO (Kieth Moon)
3- The soul drummer (1967) - RAY BARRETO
4- Young man with a beat (1947) - GENE KRUPA
5- Timbale Groove (1962) - WILLIE BOBO
Él le dijo a ella, para conquistarla, que era miembro de un grupo llamado 'Les quatre cygnes' y que tocaba la batería. Cuando iba a tomar algo con ella, agarraba los cubiertos para aporrear la mesa haciéndose pasar por un baterista experimentado.
Este es mi pequeño homenaje a él y a la batería que nunca tuvo.
1- Yo tenía un novio (1980) - RUBÍ Y LOS CASINOS
2- It's not true (1966) - THE WHO (Kieth Moon)
3- The soul drummer (1967) - RAY BARRETO
4- Young man with a beat (1947) - GENE KRUPA
5- Timbale Groove (1962) - WILLIE BOBO
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
